ADOLESCENCIA.
Añs 15 anys els diumenges sortien i anaven al cine o a ballar va fer concursos de sardanes al carrer Bastardes.
Allà va veure a un noi. Al passeig es miraven. Ell ballava Sardanes. Es van coneixer allà li acompanyava fins a la bonavista. Aqui va ser on se li va declarar i ella va acceptar. Temps més tard ell se'n va anar a la mili. Ella tenia 2 anys més que ella. Entre aquest entremig els pares es van enterar i va venir a casa seva a coneixer a la familia. Durant la mili s'escribien cartes, ell des de Melilla. Va estar-hi un any i després va tornar, més tard va marxa i va tornar un mes més tard, després d'això van estar festejant 7 anys.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Una bonica història d'amor....com continua? Que difícil això d'anar esperant les cartes que no arriben mai, quina il.lusió quan les debia rebre...que diferent d'ara, que tot és un correu electrònic instantàni...no creus que estem perdent aquest sentiment d'esperança, d'alegria quan rebem un correu d'algú especial? o bé les emocions són iguals però duren menys?
Sara....estem a finals de febrer...no escrius...què t'he de dir que no t'hagi dit encara..? posa't les piles!!! i no val l'excusa de que no anem als ordinadors....
Publica un comentari a l'entrada